Saura reclama a Montilla que es pronuncii clarament per un govern d'esquerres

Joan Saura, candidat d’ICV-EUiA a la presidència de la Generalitat, va adreçar-se dissabte al cap de llista socialista, José Montilla, per reclamar-li que deixés de demanar el vot de l’electorat ecosocialista. “El que ha de fer el senyor Montilla”, va dir Saura, és confrontar amb la dreta i dir que aposta per un govern d’esquerres”. El dirigent d’ICV-EUiA va participar en un dinar-mítng a Reus, on també van intervenir l’exfiscal en cap anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, i el cap de llista per la demarcació de Tarragona, Daniel Pi.

Saura a remarcar, en el decurs de l’acte, que ICV-EUiA és l’única candidatura que defensa l’acció de govern, i va retreure a ERC i PSC que no fessin el mateix. “No defensar l’acció de govern és ajudar CiU”, va dir, “encara que nosaltres no convertirem la campanya en un debat entre les esqueres. El nostre objectiu és derrotar la dreta”. En aquest sentit, Saura va acusar Artur Mas “d’haver deixat sense discurs al PP”, perquè les seves propostes estan molt més a la dreta que els del senyor Piqué”. El candidat ecosocialista va remarcar, també, que en aquestes eleccions Catalunya es juga seguir amb les polítiques progressistes de l’actual govern o bé tornar enrere, i es va mostrar optimista pel que a la reedició d’un executiu d’esquerres després de l’1 de novembre.

Daniel Pi, per la seva banda, va fer balanç de les realitzacions d’aquests darrers tres anys, i va concloure afirmant que ICV-EUiA, “som el vot útil perquè hi hagi un govern d’esquerres a Catalunya, i perquè hi hagi supeditació de la política catalana a l’espanyola”.

L'impuls a la nova cultura de l'aigua

“Pàgina passada”, “L’única promesa complerta pel Govern”, “El PHN és un tema arxivat i tancat”,…. Amb aquests termes o expressions similars, les darreres setmanes hem assistit a un veritable degoteig de declaracions de la dreta que plantegen el PHN com un fet de la història remota i eviten referir-s’hi. Amb quin objectiu? Allunyar del record col·lectiu la vella política transvasista -que cal recordar que va ser una amenaça ben real- i menystenir totes les accions en favor d’una nova concepció de la gestió de l’aigua desenvolupades en aquest període.

Per desmuntar, doncs, aquesta estratègia de desmemòria és imprescindible un breu repàs a la situació que vivíem el 2003, és a dir, fa tan sols dos anys i escaig. En aquell moment, teníem un PHN aprovat del qual ja s’havien posat les primeres pedres, l’àmbit d’actuació del CAT s’havia ampliat i permetia subministraments a la
provincia de Barcelona, la interconnexió de xarxes CAT-ATLL estava projectada i no hi havia cap projecte en curs per a l’obtenció de nous cabals, ni al Camp de Tarragona ni a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot això en un entorn de desgavell en l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) amb inversions compromeses sense finançament per 260 milions d’euros i un dèficit galopant.

Tres anys després, la situació és radicalment diferent. L’adjudicació de la dessaladora d’El Prat garanteix l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana i tanca la porta a la interconnexió de xarxes, un transvasament encobert de l’Ebre cap al Nord. Es garanteix la qualitat de l’aigua subministrada mitjançant les inversions adequades, mai fetes pel govern anterior, amb la instal·lació dels filtres de carbó actiu i la construcció d’unnou laboratori, aconseguint de pas que les Terres de l’Ebre disposin d’una instal·lació tecnològicament puntera. S’ha afrontat amb valentia i rigor el repte de la descontaminació del pantà de Flix. S’està ampliant la capacitat d’emmagatzematge d’aigua, de les 13 hores/consum que ens va deixar l’anterior govern fins a les 48 hores. Es disposa d’un projecte finançat i consensuat per a la utilització d’aigua depurada per a determinats usos industrials i es treballa activament per a l’obtenció de nous cabals a l’àrea del Camp. S’ha impulsat el GIATE, el Consorci que serà l’ens executor de la política hidràulica a les Terres de l’Ebre. I s’ha tirat endavant el Pla Integral per a la Protecció del Delta de l’Ebre, entès no com la compensació a un espoli sinó com la protecció que es mereix un espai tan singular com aquest.

Un balanç positiu, sens dubte. Però potser simple: de fet, no hem fet res més que aplicar la Directiva Marc Comunitària de l’Aigua: la protecció de les masses d’aigua, la recuperació del seu estat ecològic apostant per una visió ecosistèmica i abandonant els antics models de gestió sustentats a donar satisfacció a una demanda il·limitada. I saber que l’aigua és un recurs finit i fràgil.

Cal continuar aquest camí de modernització ecològica del país, de la concreció de la nova cultura de l’aigua a casa nostra. Continuar l’execució amb garantia de les obres alternatives al PHN; el foment de l’estalvi i la reutilització; la preservació i millora dels ecosistemes aquàtics; i acordar un model de finançament del cicle de l’aigua. L’actual contracte-programa acordat entre la Generalitat i l’ACA va en aquesta línia. No volem ni podem tornar al passat: no podem permetre que els transvasistes tornin al govern.

ICV-EUiA i els lemes de campanya

Resulta curiós. ICV-EUiA és l'única força que pot fer servir tots els lemes de l'actual campanya. Ha actuat amb "sentit comú" durant la seva etapa al Govern de la Generalitat. "Som com som", només faltaria! Evidentment que "estimar Catalunya i governar bé" està entre els nostres objectius.I, per últim, pensem que "ningú no farà més per Catalunya". El que hauria de fer-nos pensar és per què cap altre de les formacions polítiques vol compartir el nostre missatge: GOVERN D'ESQUERRES. Clar i honest.

Polítiques socials, xecs o drets?

Doblar el pressupost de Benestar i Família en tres anys passant dels 600 milions d’euros del 2003 als més de 1200 d’enguany; comprometre més de 3700 places de llars d’infants només a la demarcació de Tarragona quan s’havien fet únicament 31 llars a Catalunya en els 23 anys anteriors de govern; invertir en sanitat a les nostres comarques més de 250 milions d’euros en l’àmbit sanitari en aquest període,….No es tracta de fer un llistat exhaustiu. Es tracta d’explicar que –malgrat les crítiques apocalíptiques de la dreta- en els darrers anys s’ha produït un canvi de tendència en l’atenció a les persones a Catalunya.

Un canvi de tendència que només pot consolidar-se amb un govern d’esquerres. Un govern defensor dels drets socials davant de la veritable subhasta de xecs a la qual assistim astorats en les darreres setmanes. Actuant com una espècie de flautista d’Hammelin ens intenten captivar amb propostes que amaguen al darrera polítiques antigues, de profund caràcter antisocial i injust. I, sobretot, que beneficien més a aquells que més tenen.

Per defensar precisament els drets de les persones, ICV-EUiA fa bandera de l’ètica, l’equitat i l’ecologia com a eixos de la seva actuació política. Tenim el convenciment que les polítiques d’equitat no es poden basar en donar recursos arbitràriament –avui sí perquè capta vots, demà no perquè no m’interessa- sinó en reconèixer els drets dels col·lectius i de les persones. És a partir del reconeixement d’aquests drets que s’impulsen les polítiques: el dret a l’ensenyament, a l’atenció a la gent gran, a una sanitat pública de qualitat i eficaç,….

Les comparatives pressupostàries demostren que les polítiques socials no van començar a tenir prioritat pressupostària real fins el 2003. En els darrers tres anys, l’increment global respecte a l’últim any de govern de CiU ha estat d’un 58%. La mitjana d’aquest increment ha estat de 1.800 €/any, cosa que ens permet acostar-nos progressivament al percentatge respecte al PIB de la UE-15. No està resolt encara tot. Caldrà mantenir aquest ritme de creixement del 19% anual, per assolir la mitjana europea en un període de vuit anys.

ICV-EUiA té clar que la despesa social és una inversió de futur. Les societats més cohesionades socialment són també les més productives i amb nivells de benestar més elevats. I únicament emprant polítiques justes i solidàries es poden assolir aquests reptes.

En la propera legislatura, ICV-EUiA proposa continuar en aquesta línia amb actuacions com, per exemple, la llei de barris. Una legislació que ha permès afrontar la millora i rehabilitació de 47 zones de ciutats i pobles catalans –a les nostres comarques a Tortosa, Cambrils, Valls, Tarragona i Reus- apostant per intervencions integrals (urbanístiques, socials i econòmiques,…) en àrees que durant 23 anys no havien rebut ni un euro per aquests conceptes. Atès l’èxit d’aquestes actuacions, la nostra coalició es proposa augmentar aquestes accions fins assolir la vuitantena i els 800 milions d’euros d’aportació de la Generalitat en el proper període legislatiu.

Sabem que hi ha assignatures pendents encara en l’atenció a les persones. Tenim el convenciment, però, que hem iniciat el camí per fer que les persones de les nostres ciutats i pobles visquin amb un major benestar i amb més oportunitats.

Moltes gràcies pel suport!

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de significar la confirmació d’un govern d’esquerres i catalanista. La coalició ICV-EUiA ha tingut una participació rigorosa i coherent en el govern de la Generalitat, i cal continuar aquesta forma de governar Catalunya al servei de les necessitats de la ciutadania. ICV-EUiA ha estat una coalició responsable en l’experiència de govern i ha promogut, entre d’altres coses, una nova política d’habitatge basada en el dret dels ciutadans a una vivenda digna, ha fet noves polítiques ambientals i ha impulsat la recuperació de la memòria històrica.

Per la demarcació de Tarragona, el balanç d’aquests darrers tres anys és clarament positiu. El govern catalanista i d’esquerres ha aturat el transvasament de l’Ebre, ha afrontat la descontaminació de Flix, ha delimitat la Xarxa Natura 2000, ha protegit el nostre litoral, ha emprès la rehabilitació de barris de Tarragona, Reus, Valls, Cambrils i Tortosa, ha iniciat la construcció de 3.625 habitatges protegits, ha contractat nous mestres i professors, ha emprès la construcció dels hospitals de Reus i de Tortosa, a més de moltes altres actuacions. ICV-EUiA ha contribuït decididament a fer possible aquestes actuacions.

La demarcació de Tarragona no es pot permetre retrocedir en els avenços d’aquests darrers tres anys. Necessitem polítiques fortes en favor de la igualtat i el benestar, per construir nous habitatges protegits, lluitar contra la pobresa, atendre les persones amb dependència, o millorar l’escola pública. Necessitem un territori equilibrat i amb oportunitats, potenciar el transport públic, millorar els nostres barris i pobles, continuar amb les noves polítiques de l’aigua i desenvolupar energies renovables. Necessitem un fort impuls per la cultura, la participació, la garantia dels drets de totes les persones, la lluita contra la discriminació. Necessitem un creixement econòmic que incorpori la innovació tecnològica i la sostenibilitat als processos productius, amb treballs de qualitat i participació dels treballadors a les empreses.

Tot això no es pot fer des d’un govern conservador. I, per aquest motiu, davant l’ambigüitat d’altres forces polítiques, volem manifestar el nostre suport a la coalició ICV-EUiA com a opció política que no estarà en un govern que no sigui declaradament d’esquerres i nacional català.

Per això fem una crida en les properes eleccions a votar Daniel Pi, a votar ICV-EUiA.

Yolanda ACEDO, enginyera tècnica agrícola; Robert ACEÑA, professor de secundària; Enric AGUADÉ, bibliotecari; Fèlix ALONSO, periodista; Joan ALUJA, mestre; Kandi ALVAREZ, músic; Gonçal BARRIOS, biòleg; Mercedes BERMEJO, professora secundària;
Quim BESORA, historiador i assessor cultural;Elena BOLAÑOS, presidenta d'H2o; Josep M. BOFARULL, professor secundària;Tre BORRAS, metgesa; Angels BOSQUE, pedagoga; Albert CALDUCH, advocat; Francesc CAMPOY, regidor PSUC primera legislatura; Miquel CAÑAS, activista GLBT; Carme CASAS, premi Cipriano Garcia, filla adoptiva Tarragona; José Antonio CORELLA, professor secundària; Àfrica CRUZ, advocada; Coral CUADRADA, professora URV;Baltasar EGEA, CCOO; Montse ESCOBAR, treballadora; Màxim ESCOLAR, CCOO; Antònia FARRÉ, professora secundària; Francesc FARRÉ,periodista; Jaume FERNÁNDEZ, mestre; Ramon FERRAN, artista; Montsant FONT, llibretera;Montserrat FORASTER, mestra; Benet GABARA, professor secundària; José GARCIA IBÁÑEZ, psiquiatra; Ramon GARCÍA MATEOS, poeta i professor secundària; Antoni GARRIDO, jove de Campclar, Tarragona; Mònica GELAMBÍ, professora URV; Carme GÒMEZ CRUZ, professora de secundària; Alfonso GONZÁLEZ BONDIA, professor URV;Joan GUIX, metge i professor URV;José GUZMAN, CCOO; Jesús HERNÁNDEZ, mestre; Jesús HERNÁNDEZ, enginyer industrial; Noemí HERNÁNDEZ, llicenciada en dret; Esther HUGUET, tècnica municipal d’educació; Elisabeth HUNTINGFORD, professora URV; Pilar IRANZO, professora URV; José Luis JIMÉNEZ MORALES, professora secundària; Luis JIMÉNEZ, treballador; Dolors JOANPERE, historiadora; Xavier JOANPERE, antimilitarista;Rosa JUST, fisioterapeuta; Manolo LEON, CCOO; Xavi MARIMON, jove de Tarragona; Elena MARTINEZ DE LA TORRE, empresària dental; Salvador MATAS, professor secundària; Ana M. MOLINA, feminista; Laura MOLLAR, mestra; Juan Luis MORENO, dirigent veïnal;Antoni OLIACH, metge Joan XXIII; Manolo ORTEGA, professor FP; Anna PAIXÀ, jurista; Salvador PALOMAR, especialista cultura popular; Ernest PARIS, politòleg; Pilar PÉREZ, infermera; Antoni PIGRAU, professor URV; Josep PIÑOL, USTEC; Jaume PROS, secretari provincial CCOO; Jordi RAMOS, professor secundària; Rufino RAYA, jubilat; Antoni RECIO, CCOO; Pere ROCA, lluitador antifranquista, premi ajunt. Reus; David ROCAMORA, advocat; Marta ROLDAN, jove de Vilaseca; Pastori ROLDAN, secretària general CCOO Baix Camp; Charo ROMANO DE LOS SANTOS, antropòloga; Manolo RUIZ, CCOO; Liz RUSSELL, professora URV; Leandre SAHUN, jubilat, fill adoptiu Tarragona; Jordi SALVADOR, UGT; Jaume SALVAT, professor URV; Paquita SANS, voluntària treball social; Joan J. SIRVENT, metge Joan XXII, URV; Santi SUÁREZ, director artístic; Magí SUNYÉ, escriptor i professor URV; Maria TARRAGÓ, mestra; Joan M. THOMAS, professor URV; Jordi TIÑENA, escriptor; Antoni TUR, professor secundària; Neus VALDIVIESO, jove de Reus;Marco VALLEJO, empresari;Josep M. VÁZQUEZ, activista GLBT

Per un govern d'esquerres

Fer possible un govern d'esquerres. Aquest ha de ser l'objectiu a assolir en aquests 15 dies de campanya electoral. Davant de la política de xecs que planteja la dreta, la nostra coalició ha de saber transmetre a la majoria social de progrés de país que és possible continuar el canvi de tendència. Que les polítiques socials, de transparència, de territori equilibrat no són només projectes sino que són possibles.Davant de les campanyes apocalíptiques d'alguns, ICV-EUiA ha de tornar a fer el seu paper de força seriosa, honesta i treballadora.

Treballar per eradicar les discriminacions del dia a dia

Trobar-nos d'aquí a 6 mesos o un any per tal d'avaluar les polítiques dutes a terme vers les persones del col·lectiu GLTB. Aquesta va ser la meva demanda final al col·lectiu H2o després d'una trobada molt interessant en la qual vam parlar dels avenços fets fins la data d'avui i del treball que queda per fer en aquest àmbit si volem viure en una societat on tothom tingui els mateixos drets. En aquesta matèria, les propostes d'ICV-EUiA es basen en realitzar polítiques del dia a dia (sobretot en matèria d'educació) per tal d'eradicar qualsevol tipus de discriminació i crear un Institut per la Igualtat Social.

El transport públic al Camp

Avui a Catalunya el 80% dels recorreguts es fan en cotxe, el 15% en transport públic, el 4% a peu i l?1% en moto. Aquestes xifres mostren claríssimament el domini d'un tipus de mobilitat basada en el vehicle privat per damunt d'altres alternatives. Però si en el conjunt català el cotxe és l'estrella, les dades sobre mobilitat al Camp de Tarragona- segona àrea metropolitana de Catalunya- són molt més aclaparadores: el 92% dels desplaçaments es produeixen en vehicle privat en un entorn en el qual existeixen grans potencialitats de desenvolupament d'un transport públic metropolità.
Segons dades de l'informe 2005 sobre el Canvi Climàtic, el transport és el sector amb un major creixement com a consumidor d'energia i com a productor de gasos d'efecte hivernacle a la Unió Europea. Gairebé un 40% de l'energia primària consumida es destina al sector transport, per davant de la indústria (34%) i del sector terciari i domèstic (26%).
A Catalunya, els desplaçaments inferiors a 8 quilòmetres són els responsables del 30% del consum total del sector, segons dades de l'Associació per a la Promoció del
Transport Públic (PTP) i el trànsit motoritzat és responsable del 20% de les emissions de CO2 a l'atmosfera. Però si bé els costos ambientals d'aquesta mobilitat són importants, sovint es desconeixen els costos econòmics d'aquest tipus de transport com per exemple que el temps perdut en embussos representa entre un 0,5% i un 1% del PIB.
En base a aquest conjunt de dades resulta necessari fer un replantejament de la manera de moure'ns col·lectivament. No pot ser que entrem en una subasta contínua de més i més asfalt sense planificar quin és el model de país que volem, les necessitats a cobrir i les alternatives que es poden oferir al sistema actual. Perquè malgrat que hagi qui acusi a ICV-EUiA de voler aturar el país per defensar opcions diferents, la realitat és que hi ha alternatives possibles a aquesta mobilitat sense fre.
Quines serien les alternatives a aquest model falsament modern? Des d'ICV-EUiA, apostem pel desenvolupament del transport públic metropolità del Camp de Tarragona. Aquesta opció hauria de contemplar el Tramcamp, la xarxa de rodalies de RENFE i el servei integrat d'autobusos. La primera d'aquestes propostes és l'aposta més sostenible i relativament econòmica pel transport interurbà en àrees molt semblants a la nostra i ha estat inclosa al PITC gràcies a l'aportació d'ICV-EUiA. El Tramcamp representa també combinar l'accessibilitat d'un tramvia urbà polaritzat en 3 importants nuclis (Tarragona, Reus i Salou-Cambrils) amb la rapidesa d'un tren pels afores. El fet que pogués aprofitar part de les vies de RENFE existents evitaria crear noves barreres i permetria minimitzar els costos d'infraestructura i reduir els temps de construcció. No és tracta, però, d'una proposta aïllada. Durant el transcurs del debat públic sobre l'Estatut, ICV-EUiA ja va voler posar l'èmfasi en la transferència dels serveis de rodalies i regionals de RENFE. I és que mentre alguns centraven el debat sobre el traspàs o no del sistema aereoportuari, la nostra coalició valorava com a transcendental la gestió del ferrocarril des de criteris de proximitat per tal d'assolir major qualitat, freqüència i augmentar els actuals estàndards del servei que estan situats molt per sota dels europeus. I en aquest terreny la nostra àrea també té un camí a realitzar important: les estacions de Tarragona, Reus, Torredembarra i Salou superen els 5 milions de viatgers anuals, xifra que mostra bones potencialitats.Aquestes són, des del nostre punt de vista, actuacions prioritàries per l'any 2007. Convindria, però, no oblidar que les transferències en aquest àmbit haurien d'anar acompanyades del pagament del deute històric a Catalunya pel que fa a la inversió de material ferroviari.Estan, doncs, totes les actuacions embastades en aquest àmbit? Segurament no. Els òrgans decisoris sobre la xarxa del transport públic al Camp són encara una eina incipient que caldria potenciar molt més per tal que totes aquestes propostes i algunes que afecten a la creació del servei integrat d'autobusos funcionin per resoldre les actuals mancances dels usuaris del Camp de Tarragona. El seu objectiu: capgirar la tendència actual en matèria de transport i donar respostes adequades a les necessitats de les persones en el seu dia a dia.

Habitatge, prioritat número 1

Fa uns anys un ministre del Govern espanyol va realitzar unes declaracions irresponsables sobre la pujada de preus de l’habitatge a l’Estat espanyol. Álvarez Cascos afirmava que la bona marxa de l’economia de les famílies era la causa que els preus dels habitatges estiguessin pels núvols. Actituds com aquesta de clar menyspreu a la ciutadania, la falsa creença que el mercat ho arreglaria tot i el desenvolupament de polítiques assistencials per part de CiU a Catalunya i el PP a l’Estat són les que han convertit l’accés a l’habitatge en el principal problema social tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. Un problema que afecta especialment els joves i les persones grans. Col·lectius sobre els quals ha incidit de forma important la tendència alcista del mercat immobiliari iniciada a partir de l’any 1996. Per aquest motiu, ICV-EUiA fa temps que situa l’accés a l’habitatge com a prioritat número 1 de les seves polítiques socials.

Costa de creure, però, que en els més de vint anys de govern de Convergència i Unió, la Generalitat de Catalunya no desenvolupés mai una política d’habitatge pròpia limitant-se a desenvolupar els plans aprovats per Madrid. Amb la constitució del govern catalanista i d’esquerres l’any 2003, esmenar aquesta errada històrica va ser un dels nostres màxims objectius. Per aquest motiu, una de les principals prioritats del Pacte del Tinell va ser fixar una política clara en aquest àmbit i situar un horitzó assumible per començar a donar resposta a aquesta greu problemàtica social. Fruit d’aquest compromís, el Govern de la Generalitat va marcar la xifra de la construcció de 42.000 habitatges protegits al llarg de la legislatura així com un important paquet de mesures per facilitar l’accés a aquest dret com ara l’aprovació de la llei de dret a l’habitatge. Aquestes eren propostes concretes, eficaces i realistes que significaven que -per primer cop a Catalunya- el Govern s’arremangués per canviar la tendència en matèria d’habitatge.

Han estat aquestes iniciatives solucions immediates al problema? És clar que no. Capgirar la situació com un mitjó no és tasca d’un mes o d’un any: l’habitatge no s’improvisa i no és qüestió senzilla ni immediata poder incidir en els preus del mercat S’han aconseguit –això sí- valuosos avenços per tal de redreçar a mig termini la situació i aconseguir la barreja social en les noves promocions, fet que representarà una garantia de cohesió social pel futur. És d’obligada cita, per exemple, l’obligatorietat de la cessió del 30% del sòl per habitatge social establerta a la reforma de la Llei d’Urbanisme del 2004 o el fet que a data d’avui estiguin iniciats més de 35.000 nous habitatges protegits. És a dir, un 85% dels 42.000 habitatges protegits compromesos al Pacte del Tinell, una xifra que s’hauria assolit si la legislatura no s’hagués exhaurit un any abans del previst.

Tot això ens permet conformar-nos amb els deures fets? A ICV-EUiA creiem que no. Cal continuar treballant perquè les accions realitzades no siguin flor d’estiu. Per aquest motiu, proposem que sigui una prioritat política de primera magnitud l’aprovació de la llei del Dret a l’Habitatge en la propera legislatura. Aquesta llei ha de servir per fer efectiu el dret a un allotjament digne i adequat a Catalunya que asseguri la màxima atenció a les necessitats d’habitatge del conjunt de la població i especialment dels col·lectius amb més dificultats d’accés i que doni el màxim de garanties de seguretat i dignitat en l’obtenció i la disposició de l’habitatge. Ens costa de creure que des d’una posició d’esquerres hi hagi qui ha bloquejat -evitant-ne l’aprovació- una iniciativa d’aquestes característiques en l’actual legislatura parlamentària.

No es queden aquí les nostres propostes: volem construir a la demarcació de Tarragona 2.000 habitatges protegits per any i impulsar-ne la rehabilitació de 3000. Pel que fa l’habitatge de lloguer, pretenem potenciar-lo a partir de la intermediació i l’aflorament d’habitatges buits. Des del nostre punt de vista també seria necessari que en un període de 20 anys un mínim del 15% dels habitatges principals es destinin a polítiques socials al Camp de Tarragona. Amb aquest horitzó, treballarem perquè l’habitatge passi en el futur d’un repte a un dret assolit per tota la ciutadania.

15 prioritats pel Camp

La Convenció Programàtica d’ICV-EUIA del Camp de Tarragona va debatre a Reus el programa de la coalició per a les nostres comarques, i va elaborar un document anomenat “els 15 primers compromisos amb Tarragona”, que estableix les prioritats per a l’acció de govern d’ICV-EUIA a l’inici de la pròxima legislatura.

Entre les propostes destaquen, en matèria d’habitatge, l’aprovació de la llei del Dret a l’Habitatge, i el compromís de construir a la demarcació de Tarragona 2.000 habitatges protegits per any, i impulsar-ne la rehabilitació de 3.000. Es pretén també potenciar l’habitatge de lloguer a partir de la intermediació i l’aflorament d’habitatges buits.

Pel que fa mobilitat, ICV-EUIA, considera imprescindible desenvolupar el transport públic del Camp de Tarragona, mitjançant el Tramcamp, una xarxa de rodalies de RENFE a les comarques del Camp, millora dels trens regionals i servei integrat d’autobusos. Cal, també, una estació intermodal, al sud de l’aeroport de Reus, que connecti el TGV, el ferrocarril convencional, l’aeroport, el Tramcamp i el transport local, assegurant, a més, l’accés amb transport públic, suficient i de qualitat, a l’estació del TGV de Perafort.

En matèria de serveis socials, la coalició d’esquerres projecta elaborar un Programa de Pobresa Zero adaptat a la realitat dels pobles i ciutats de Tarragona, que inclogui aspectes com ara atenció a la dependència, amb reforç de l’atenció a domicili i més places públiques en residències i sociosanitaris, suport als familiars cuidadors, i també l’objectiu de cap persona gran en situació de pobresa. Aplicació dels complements per a les pensions més baixes i establiment d’una pensió bàsica universal.

La política energètica se centra en el desenvolupament, respectuós amb el territori, de les energies alternatives, i per aquesta raó hi ha el compromís d’impedir la construcció d’un cementiri nuclear a les nostres comarques, que són les més nuclearitzades de l’Estat. És necessari, en canvi, impulsar un pla pont per al tancament de les centrals nuclears.

Debats políticament incorrectes

A la demarcació de Tarragona el 92% dels desplaçaments es realitzen en transport privat. Evidentment aquesta xifra no és sostenible però la pregunta seria la següent: és possible anar afegint de manera il·limitada carrils i més carrils a les nostres autopistes i carreteres per absobir les noves demandes que una mobilitat d'aquest tipus provoca entre la ciutadania? Evidentment la resposta és no. El territori és limitat. En aquesta línia aniria la postura d'ICV sobre el desdoblament de la N-340: evitar crear noves barreres i potenciar les infraestructures ja existents al territori com la AP-7 (evidentment ampliada, sense peatges i amb més accessos). Evidentment tot això acompanyat de més transport públic i d'apostes com el Tramcamp. Serem capaços de donar la volta a l'actual tendència i començar a treballar per canviar la manera de moure'ns a les nostres comarques que són -convé recordar-ho- la segona àrea metropolitana de Catalunya? És evident que aquest discurs és actualment políticament incorrecte perquè el PC (és a dir el Partit del Cotxe) mana més del que sembla.

El nom (o la llengua) fa la cosa?

No havíem quedat en què a Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic? Quin és el sentit llavors de debatre dies i dies sobre quina ha de ser la llengua d'un hipotètic debat de candidats? Faríem un exemple de pedagogia tots plegats si plantegessim una campanya en la qual es parli dels temes que realment interessen a la gent: la mobilitat, l'atenció a la gent gran, l'habitatge,...i no entressim en discussions bizantines que no aporten cap solució als veritables problemes ciutadans. Plantejant la qüestió de la llengua de la manera actual l'únic que aconseguirem serà donar ales als de sempre...

Qui ens defensa del Defensor?

"Sr Múgica, davant el recurs que ha presentat contra l'Estatut de Catalunya li exigeixo la seva dimissió". Així comença el mail que rebo dels companys d'organització i que reboto immediatament a les adreces de la meva agenda electrònica. Algú em podria explicar com és possible que el Defensor del Pueblo es presti a actituds partidistes i centralistes contràries a les decisions dels catalans i catalanes? I si és així, de quin poble és defensor?
Envia-li una postal electrònica

Aire Fresc

Sempre ho he dit: les persones amb càrrecs públics hem de tenir una data de caducitat per evitar eternitzar-nos. I a mi sempre m'ha agradat complir els meus compromisos. A final de mandat, hauré estat dos mandats municipals sencers als escons del saló de plens i fins i tot hauré tingut una "propina" de dos anys pel relleu de la Rosa a mig mandat. Més que suficient per haver assolit els objectius que com a força política ens marcàvem. Ara és el moment de donar pas a companys i companyes que estan darrera de les bambalines. Cada vegada que penso que hi ha alcaldables amb 15 anys de plens a les seves esquenes me n'adono de l'encert de la meva decisió. I de l'encert pel nostre projecte polític que es veurà reforçat encara més. Amb el bagatge de la feina feta en els darrers anys -avui serien impensables les veus que ens acusaven no fa pas tant de manca de cultura de govern- toca renovació. Que circulin noves idees. L'alternativa ja la sabem: els de sempre. Tal com diu el títol Reus necessita obrir les finestres i que la política local es ventili una mica.

Carod i l'eau d'equidistance

A la vinyeta, un Carod perfumant-se amb una ampolla d'Eau d'Equidistance i dient ¡La última vez que me puse de ésta, ligué como nunca! . No diuen que una imatge val més que 1000 paraules?

Salvador

No sóc precisament un cinèfil. Fa anys i panys que no vaig al cinema, però entre el batibull d'estrenes em crida però l'atenció Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga sobre el cas de Puig Antich. Un dels darrers ajusticiats per la dictadura franquista. Va ser la meva primera mani. El temps ha demostrat no només la injustícia de la pena sino la corrupció d'un sistema que a través de les irregularitats aconseguia els seus objectius.
La mort de Puig Antich va servir -si és que alguna mort serveix per alguna cosa- per conscienciar a molts de la brutalitat d'un règim que començava a fer aigües després de 40 anys de terror. Espero que Salvador serveixi per conscienciar de la importància de la memòria a aquells que per edat van tenir la sort de no viure el règim i aporti arguments contra els nostàlgics.