Habitatge, prioritat número 1

Fa uns anys un ministre del Govern espanyol va realitzar unes declaracions irresponsables sobre la pujada de preus de l’habitatge a l’Estat espanyol. Álvarez Cascos afirmava que la bona marxa de l’economia de les famílies era la causa que els preus dels habitatges estiguessin pels núvols. Actituds com aquesta de clar menyspreu a la ciutadania, la falsa creença que el mercat ho arreglaria tot i el desenvolupament de polítiques assistencials per part de CiU a Catalunya i el PP a l’Estat són les que han convertit l’accés a l’habitatge en el principal problema social tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. Un problema que afecta especialment els joves i les persones grans. Col·lectius sobre els quals ha incidit de forma important la tendència alcista del mercat immobiliari iniciada a partir de l’any 1996. Per aquest motiu, ICV-EUiA fa temps que situa l’accés a l’habitatge com a prioritat número 1 de les seves polítiques socials.

Costa de creure, però, que en els més de vint anys de govern de Convergència i Unió, la Generalitat de Catalunya no desenvolupés mai una política d’habitatge pròpia limitant-se a desenvolupar els plans aprovats per Madrid. Amb la constitució del govern catalanista i d’esquerres l’any 2003, esmenar aquesta errada històrica va ser un dels nostres màxims objectius. Per aquest motiu, una de les principals prioritats del Pacte del Tinell va ser fixar una política clara en aquest àmbit i situar un horitzó assumible per començar a donar resposta a aquesta greu problemàtica social. Fruit d’aquest compromís, el Govern de la Generalitat va marcar la xifra de la construcció de 42.000 habitatges protegits al llarg de la legislatura així com un important paquet de mesures per facilitar l’accés a aquest dret com ara l’aprovació de la llei de dret a l’habitatge. Aquestes eren propostes concretes, eficaces i realistes que significaven que -per primer cop a Catalunya- el Govern s’arremangués per canviar la tendència en matèria d’habitatge.

Han estat aquestes iniciatives solucions immediates al problema? És clar que no. Capgirar la situació com un mitjó no és tasca d’un mes o d’un any: l’habitatge no s’improvisa i no és qüestió senzilla ni immediata poder incidir en els preus del mercat S’han aconseguit –això sí- valuosos avenços per tal de redreçar a mig termini la situació i aconseguir la barreja social en les noves promocions, fet que representarà una garantia de cohesió social pel futur. És d’obligada cita, per exemple, l’obligatorietat de la cessió del 30% del sòl per habitatge social establerta a la reforma de la Llei d’Urbanisme del 2004 o el fet que a data d’avui estiguin iniciats més de 35.000 nous habitatges protegits. És a dir, un 85% dels 42.000 habitatges protegits compromesos al Pacte del Tinell, una xifra que s’hauria assolit si la legislatura no s’hagués exhaurit un any abans del previst.

Tot això ens permet conformar-nos amb els deures fets? A ICV-EUiA creiem que no. Cal continuar treballant perquè les accions realitzades no siguin flor d’estiu. Per aquest motiu, proposem que sigui una prioritat política de primera magnitud l’aprovació de la llei del Dret a l’Habitatge en la propera legislatura. Aquesta llei ha de servir per fer efectiu el dret a un allotjament digne i adequat a Catalunya que asseguri la màxima atenció a les necessitats d’habitatge del conjunt de la població i especialment dels col·lectius amb més dificultats d’accés i que doni el màxim de garanties de seguretat i dignitat en l’obtenció i la disposició de l’habitatge. Ens costa de creure que des d’una posició d’esquerres hi hagi qui ha bloquejat -evitant-ne l’aprovació- una iniciativa d’aquestes característiques en l’actual legislatura parlamentària.

No es queden aquí les nostres propostes: volem construir a la demarcació de Tarragona 2.000 habitatges protegits per any i impulsar-ne la rehabilitació de 3000. Pel que fa l’habitatge de lloguer, pretenem potenciar-lo a partir de la intermediació i l’aflorament d’habitatges buits. Des del nostre punt de vista també seria necessari que en un període de 20 anys un mínim del 15% dels habitatges principals es destinin a polítiques socials al Camp de Tarragona. Amb aquest horitzó, treballarem perquè l’habitatge passi en el futur d’un repte a un dret assolit per tota la ciutadania.