L'impuls a la nova cultura de l'aigua

“Pàgina passada”, “L’única promesa complerta pel Govern”, “El PHN és un tema arxivat i tancat”,…. Amb aquests termes o expressions similars, les darreres setmanes hem assistit a un veritable degoteig de declaracions de la dreta que plantegen el PHN com un fet de la història remota i eviten referir-s’hi. Amb quin objectiu? Allunyar del record col·lectiu la vella política transvasista -que cal recordar que va ser una amenaça ben real- i menystenir totes les accions en favor d’una nova concepció de la gestió de l’aigua desenvolupades en aquest període.

Per desmuntar, doncs, aquesta estratègia de desmemòria és imprescindible un breu repàs a la situació que vivíem el 2003, és a dir, fa tan sols dos anys i escaig. En aquell moment, teníem un PHN aprovat del qual ja s’havien posat les primeres pedres, l’àmbit d’actuació del CAT s’havia ampliat i permetia subministraments a la
provincia de Barcelona, la interconnexió de xarxes CAT-ATLL estava projectada i no hi havia cap projecte en curs per a l’obtenció de nous cabals, ni al Camp de Tarragona ni a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot això en un entorn de desgavell en l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) amb inversions compromeses sense finançament per 260 milions d’euros i un dèficit galopant.

Tres anys després, la situació és radicalment diferent. L’adjudicació de la dessaladora d’El Prat garanteix l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana i tanca la porta a la interconnexió de xarxes, un transvasament encobert de l’Ebre cap al Nord. Es garanteix la qualitat de l’aigua subministrada mitjançant les inversions adequades, mai fetes pel govern anterior, amb la instal·lació dels filtres de carbó actiu i la construcció d’unnou laboratori, aconseguint de pas que les Terres de l’Ebre disposin d’una instal·lació tecnològicament puntera. S’ha afrontat amb valentia i rigor el repte de la descontaminació del pantà de Flix. S’està ampliant la capacitat d’emmagatzematge d’aigua, de les 13 hores/consum que ens va deixar l’anterior govern fins a les 48 hores. Es disposa d’un projecte finançat i consensuat per a la utilització d’aigua depurada per a determinats usos industrials i es treballa activament per a l’obtenció de nous cabals a l’àrea del Camp. S’ha impulsat el GIATE, el Consorci que serà l’ens executor de la política hidràulica a les Terres de l’Ebre. I s’ha tirat endavant el Pla Integral per a la Protecció del Delta de l’Ebre, entès no com la compensació a un espoli sinó com la protecció que es mereix un espai tan singular com aquest.

Un balanç positiu, sens dubte. Però potser simple: de fet, no hem fet res més que aplicar la Directiva Marc Comunitària de l’Aigua: la protecció de les masses d’aigua, la recuperació del seu estat ecològic apostant per una visió ecosistèmica i abandonant els antics models de gestió sustentats a donar satisfacció a una demanda il·limitada. I saber que l’aigua és un recurs finit i fràgil.

Cal continuar aquest camí de modernització ecològica del país, de la concreció de la nova cultura de l’aigua a casa nostra. Continuar l’execució amb garantia de les obres alternatives al PHN; el foment de l’estalvi i la reutilització; la preservació i millora dels ecosistemes aquàtics; i acordar un model de finançament del cicle de l’aigua. L’actual contracte-programa acordat entre la Generalitat i l’ACA va en aquesta línia. No volem ni podem tornar al passat: no podem permetre que els transvasistes tornin al govern.